Expediente

El confinament, una autèntica prova

Els abats ho van somiar, els governs ho han fet. És a través dels governs que ara se’ns demana de seguir els consells evangèlics: «Entra a la cambra (…) tanca-t’hi» (Mt 6,6). Una mena de política pública de l’anacoreta. Aquesta paraula antiga del repertori monàstic significa separació del món, solitud, reclusió. Fins ara, només els monjos, ermitans, etc, aquells «homes ebris de Déu», als quals l’escriptor Jacques Lacarrière va dedicar un gran llibre, anaven al desert. Ara és la realitat de tothom. Des de l’anunci del «gran confinament» és com si a tothom, confinats entre quatre parets, ens posessin el sac blanc dels cartoixans, els estatuts dels quals estipulen: «La nostra principal aplicació i la nostra vocació són dedicar-se al silenci i a la solitud de la cel·la.»

Per descomptat, amb la realitat de les notícies alarmants, el dol de les famílies, la tristesa de ser separat dels nostres, l’epidèmia ens enverina les vides. A més, des de l’arribada del virus, la mort no ens ha semblat mai tan a prop. Vam pensar tenir-la lluny, però ronda per tot arreu com un lleó a la recerca de la seva presa, al seu torn unes veritats inquietants: la felicitat penja d’un fil; un dia nosaltres també estarem ajaguts a la fossa estreta i profunda; tot passa com un somni, com un grapat de sorra entre els dits.

 

El regal d’una primavera

Tanmateix, cal expulsar els espectres. El coronavirus no és solament un drama. En plena crisi, cal fer sorgir la renovació. «Hem estat desposseïts de tot, fins i tot del desert», va escriure Cioran a De l’inconvenient d’haver nascut. És cert que les possibilitats de replegament han esdevingut rares. La connexió, la congestió i l’acceleració, aquests grans marcadors de la modernitat, tanquen les nostres existències fins a l’asfixia i conspiren contra tota vida interior. En aquest món sobreescalfat, el virus ens ofereix l’ocasió d’una escapada. Un temps de suspensió, una respiració, una pausa.

Dit això, per a molts, aquesta experiència és una prova. El gran silenci que ha caigut sobre cada país suscita l’angoixa, el vertigen. És legítim: no s’improvisa un monjo en deu dies! Es necessita temps per domar el buit, la solitud i el que podem anomenar les virtuts passives, és a dir, el silenci, la paciència, la renúncia… En la reclusió, sorgeixen preguntes inèdites. La solitud també revela el caos interior que hom emmascarava amb mil activitats. Ara que ja no es pot fugir, com es pot suportar aquesta càrrega de ser un mateix? En la immobilitat i la vida desaccelerada, les aigües turbulentes de la ment emergeixen: hi ha algun remei per als pensaments que ens assetgen? I hi ha, doncs, un antídot contra l’accídia, aquell esplín dels solitaris que provoca el sopor de l’esperit i dóna al temps un llanguiment insuportable?

 

Una set immensa de buidor

No me’n vull vantar, però ja fa molt de temps que estic bregant amb aquestes qüestions. Tanmateix, no sóc una persona il·luminada. Sóc fill de la ciutat i de la hipermodernitat.

Els pares del desert deien: «asseu-te a la cel·la (kellion) i la teva cel·la t’ho ensenyarà tot». Considerem el confinament imposat per les circumstàncies, no pas sota l’angle carcerari, com una reclusió, un càstig, sinó com el camí d’una paradoxal alliberació. Una oportunitat per tornar a connectar amb un mateix i tornar a allò essencial. Sóc dels que pensen que el valor d’una persona es mesura per la seva aptitud d’afrontar la solitud. El confinament és una prova de veritat. Però a totes aquelles persones que resistiran pacientment, humilment,  les seves dureses, el desert també revelarà les seves riqueses. Són innombrables.

 

Deixar infusionar les hores

Les minúscules vides, la dels pagesos o dels monjos, no són gens dolentes. Circumscrita dins d’uns límits estrets, l’existència guanya en intensitat i profunditat. El buit exhuma veritats que amaguen les agendes sobrecarregades. En deixar infusionar les hores, les sensacions es fan més denses; donem a les coses i a les persones l’oportunitat de desplegar els seus matisos. Veure passar el temps, escoltar el silenci, fullejar un clàssic o fins i tot no fer res es converteixen en actes intensos, que ens obren a la profunditat de l’existència. Al segle XVIII, l’escriptor Xavier de Maistre, posat sota custòdia a causa d’un duel, va tastar el confinament. A Viatge entorn de la meva cambra, una immersió al cor del seu pensament, ens recorda que podem esdevenir uns pelegrins immòbils. Perquè els nostres horitzons interiors tenen profunditats insospitades. Els monjos ho saben bé: l’ancoratge a la cel·la és la condició per a una migració vers l’home interior, un viatge a la descoberta dels abismes de l’ànima, una exploració de la immensitat que hi ha en nosaltres.

«Un home que renuncia al món es posa en la condició d’entendre’l», va dir Paul Valéry. El pas al costat que ens imposa el coronavirus també pot esdevenir una tàctica de l’esperit crític, una higiene del pensament. Un desviament per esdevenir més clarivident. Perquè, finalment, el nostre món no pot continuar gaire més per aquest camí i a aquest ritme. La felicitat no consisteix només en córrer, produir i consumir. No es pot viure eternament sense mirar les estrelles. Necessitem homes i dones de silenci, de solitud, de pregària. Que aquest temps de recés forçat sigui una oportunitat per tornar a connectar amb la interioritat, però també per meditar, com Thoreau a Walden, aquells llibres que ens importen per trobar respostes a aquestes preguntes urgents: què desitgem realment? Què volem salvar? Sobre les ruïnes, tot esdevé possible, inclòs arromangar-se les mànigues per treballar per una floració. 

 

Ezequiel Mir Casas

Palafrugell, 24 de març de 2020