Expediente

La ideologia del «canvi»

LA IDEOLOGIA DEL “CANVI”

En aquests temps de confinament perllongat i d’un diluvi mediàtic sobre la pandèmia, un cansament ens aclapara. Prou, és prou! Regats del matí a la nit per males notícies, per recomptes de morts i d’hospitalitzats que ens salten a l’esperit tan aviat com la televisió s’encén; convocats a obeir les consignes polítiques comminatòries i les crides a «assumir les nostres responsabilitats»; assaltats per reportatges lúgubres repetits una i altra vegada als canals de notícies i xarxes socials. Tenim el desig –bojament imprudent– de fugir cap als boscos canadencs de Klondike, a l’illa Vaadhoo o a les illes Tuamotu.

Aquest és el cas, també, quan se’ns exhorta acceptar el «canvi», sense dir-nos realment què serà –ningú no ho sap! Se’ns repeteix que després d’aquesta pandèmia «res no tornarà a ser el mateix». Actualment, és cert, tenim constància que la mundialització ha convertit el nostre país en un vassall objectiu de la Xina, on es fabriquen fins i tot els nostres medicaments, i que ens té a la seva mercè. El «mundialisme» és alhora una realitat tangible (fronteres obertes, lliure circulació de capitals, competència econòmica mundial, etc.) i una ideologia que serveix per justificar noves regressions i desigualtats socials.

Ara és el mateix per a la paraula «canvi». No trobarem cap polític, cap redactor, cap observador que no ens parli aquests dies del «canvi necessari». Aquesta paraula ha esdevingut un mot insistent, una citació inapel·lable. Qui gosaria estar en contra del canvi? Qui podria negar la necessitat –i fins i tot la urgència– de reformes, en un món tan metamorfosejat? I no solament per aquesta crisi pandèmica.

De fet, cada ciutadà sap perfectament que la mutació / revolució que viuen les nostres societats durant els darrers quaranta anys implica ajustaments, transformacions. La tempesta antropològica que ha caigut damunt nostre durant les últimes dècades representa una ruptura històrica tan considerable com, per exemple, el Renaixement, la Il·lustració o la Revolució Industrial. Tot es transforma en la nostra relació amb el món, la matèria, l’espai, el coneixement; tot es modifica a les nostres societats. L’ascens conqueridor de la mutació digital dóna una idea de la magnitud inimaginable d’aquest canvi. La pandèmia és una metàfora d’aquesta impressionant metamorfosi.

Hem d’obrir els ulls, canviar els nostres hàbits, obrir-nos cap al futur i al mar obert, excloure tota nostàlgia… En canvi, res no és més horrible que el que podríem anomenar «la ideologia del canvi». Em refereixo a aquesta musiqueta persistent, a aquest soroll de fons político-mediàtic, que –en nom del lliure mercat, la tecnociència, la moda– ens ordena «canviar» sense fer la més mínima pregunta. Aquesta carrera boja és temible. Oblida certes necessitats humanes, com la lentitud, l’estabilitat, la rumiació, la calma, el silenci. Rebutgem córrer cap al buit.

Centro de Estudios Avanzados en Pensamiento Crítico (Barcelona)

Palafrugell, 20 d’abril de 2020