Quin és l’impacte econòmic de la pandèmia del coronavirus? Algunes conseqüències ja s’han fet sentir, d’altres estan per arribar. Queden les més profundes, em sembla, però potser no les més duradores: les de naturalesa cultural, fins i tot espiritual. Poden tenir una incidència favorable, no pas en l’economia, sinó en la nostra societat en la seva relació amb el món.
A diferència de la crisi del 2008, en què les errades de les finances globalitzades van repercutir, primer en el comerç, després en la producció i, finalment, van deixar fora del treball milions de treballadors a tot el món, la crisi del coronavirus, ha colpejat en primer lloc els servents de la màquina econòmica.
Aturada brutal de la màquina econòmica
Primer els treballadors de Wuhan, aquesta gran ciutat industrial xinesa, amb onze milions d’habitants, subcontractista de milers d’empreses industrials. Aquestes empreses, començant per les més properes econòmicament i geogràfica, és a dir, Corea del Sud, Japó, Austràlia i Taiwan, llavors, progressivament, les d’Europa i dels Estats Units van haver de restringir o aturar la seva producció. Pensem en Renault a Corea, Michelin a Alemanya, França i Espanya, fins i tot abans que s’hagin vist obligats a l’aturada tècnica a causa de l’absència de materials o, en les situacions més radicals, de confinament dels seus empleats.
Amb el transport afectat per les restriccions, tot el sector turístic mundial també s’ha ensorrat. És cert que, fins i tot abans de les restriccions en els desplaçaments i del confinament de països sencers (primer la Xina, després Itàlia, França i finalment Europa), l’afluència de turistes xinesos, que representaven el 18% del total el 2019, es va aturar. Les companyies aèries van ser les primeres a demanar «ajuda!». A això s’hi afegeixen els efectes indirectes de l’ensorrament dels mercats financers terroritzats per la incertesa de l’economia real.
Les empreses més fràgils, entre les quals les més petites, amenaçades de fallida, són rescatades mal que bé per les autoritats públiques. Indirectament, mitjançant una política monetària flexible per fer baixar els tipus d’interès i facilitar els préstecs –cosa que no ha impedit que els bancs, recarregats per un augment significatiu de deutes incobrables, restringissin els crèdits que concedeixen a les empreses i a les llars; l’ajuda directa de l’estat transita llavors a través dels terminis de pagament dels impostos i de les contribucions pagades per les empreses, mitjançant crèdits fiscals i subvencions específiques.
Per tant, el virus ha precipitat la tendència a la desacceleració de l’economia mundial, una tendència ja perceptible des de fa dos anys, marcada per un estancament de la producció industrial mundial i una forta desacceleració del ritme de creixement de les inversions.
Qüestionament de la divisió internacional del treball
Contràriament a l’horitzó d’esperança del febrer del 2020, quan la crisi del coronavirus semblava ser només un episodi econòmic-biològic localitzat a la Xina, és poc probable que l’economia mundial contraataqui de la mateixa manera després de la crisi. El motiu és que la divisió internacional del treball ha demostrat aquí una de les seves fallades, dotze anys després que la globalització financera hagi mostrat els seus propis efectes perillosos. Certament, ningú posa en dubte l’interès econòmic per produir béns o serveis als països que, pels seus recursos naturals, per les seves reglamentacions sanitàries o socials o pel seu entorn cultural, són els més ben disposats. Però la lògica econòmica de «l’estoc zero» i del flux ajustat –el rendiment financer obliga– esdevé dramàtica en cas de ruptura de la cadena internacional de producció.
Lluny de les diatribes estèrils sobre la responsabilitat de les autoritats sanitàries xineses, es pot acusar, i amb raó, al capitalisme, les finances internacionals o fins i tot la política dels Estats que ajuden, per tots els mitjans possibles, monetaris, pressupostaris i reguladors, als seus productors nacionals davant la competència estrangera. En realitat, s’hi manifesta un efecte pervers d’un sistema econòmic que ha esdevingut complex.
Un sistema massa complex
En aquest sistema, s’entrecreuen lògiques divergents tant per a l’individu com per al país o conjunt de països: lògiques a curt i llarg termini, d’interès local i d’interès nacional, que afectan a familias, profesionales, consumidores, assalariats, etc… Aquest embolic de contradiccions condueix els sistemes complexos vers una mena de autonomia que escapa de la voluntat d’un sol. D’aquí la impressió d’un vaixell boig sense comandant, errant a mercè dels corrents i dels vents.
Les teories de la conspiració neixen fàcilment en un context així, però també els ideòlegs a la recerca de governs autocràtics. La Xina n’és la caricatura quan vol aparèixer com el model que, per decisions rigoroses brutalment aplicades, ha aconseguit, millor que els països occidentals, gestionar la crisi. Tal com relaten les notícies i que podem veure per televisió, es mesura la temperatura mitjançant termòmetre làser a l’entrada de l’aeroport, a l’entrada de l’avió, a la sortida de l’avió, a l’entrada dels hotels, en tot els llocs públics, incloent-hi les entrades d’edificis, amb trasllat immediat a l’hospital per a tots aquells que desafortunadament tenen una temperatura per sobre dels 37,5 °. Tot utilitzant l’aparell de seguretat ultra sofisticat del govern per assegurar el compliment adequat de les normes imposades per les autoritats, inclòs l’ús de drons per supervisar les accions i gestos de tothom, per cridar a l’ordre per altaveus als que incompleixen les regles i verificar de forma remota la temperatura de cadascú; desenvolupament de noves aplicacions via telèfon intel·ligent per permetre geolocalitzar les persones contaminades o per avaluar els riscos aportats pel seu propietari eventualment contaminat, segons els llocs que va visitar les darreres setmanes.
Efectes del replegament sobre un mateix
La crisi del coronavirus només pot reforçar la tendència al replegament nacionalista ja perceptible a molts països d’Europa i d’Amèrica. Les polítiques dels Estats Units, el Brasil i la Gran Bretanya en són els aspectes més espectaculars. De fet, des de fa molt de temps, cada país ha intentat imitar els Estats Units, abandonant, en perjudici de la Unió Europea, els acords multilaterals, per focalitzar-se en acords bilaterals on el més fort imposa el seu diktat.
La teoria econòmica ens ensenya que aquest replegament als espais nacionals tindrà un efecte negatiu –més o menys sensible segons la mida dels països– en la productivitat econòmica global del planeta. Una disminució de la divisió internacional del treball només pot frenar el creixement econòmic mundial, per a delit dels ecologistes. El cost de la vida augmentarà a tots els països, però una mica menys que la mitjana en els grans països que, com els Estats Units, disposen dels recursos naturals més diversificats. Això exigirà una cooperació regional entre països modestos que no poden permetre’s, com els més grans, una autosuficiència gairebé completa.
Una nova relació amb el món
És una mala cosa? No ho crec pas! Entre totes les conseqüències possibles, la lluita ecològica esdevindrà més fàcil. No tots els problemes socials seran resolts, però s’establirà una nova relació amb el món que ja no considerarà el creixement econòmic com la clau de la felicitat. La crisi actual també ha mostrat l’interès pràctic de les relacions electròniques. Sens dubte hi haurà alguns hàbits que canviaran l’estil de les nostres relacions humanes. Més fonamentalment, la guerra contra el coronavirus, com totes les guerres, posarà a tothom davant qüestions fonamentals inèdites sobre el sentit de la seva vida.
Què fer en un entorn com aquest? Serem capaços d’extreure’n un aprenentatge?
Palafrugell, 22 de març de 2020
