Estupefacció a les nostres llars de veure la necessitat d’enclaustrar tots els habitants durant setmanes a causa d’un virus minúscul de la llunyana Xina. «Tornem a l’Edat Mitjana», gemeguem.
Sí, tornem a l’Edat Mitjana. La pesta negra (1347-1352), que també provenia de les estepes d’Àsia Central, va matar prop de la meitat de la població europea en cinc anys. Després els retorns regulars fins a finals del segle XIX van delmar i trastornar profundament la civilització europea. Dols familiars, recessió econòmica, desgavells socials, conflictes religiosos es van produir a continuació. Fins i tot s’hi podria veure una de les causes del cisma protestant del segle XVI.
Pensem primer en què va passar amb els jueus. Calia trobar una causa d’aquesta desgràcia, que era sens dubte un càstig de Déu. El boc expiatori fet a mida va ser el jueu. És qui enverinava l’aigua dels pous, així que clamor contra les sinagogues! Hi va haver, a més, un fet poc conegut però intrigant: els jueus semblaven menys afectats que els cristians. A una ciutat de l’Europa de l’Est, un rabí i un clergue ho van debatre. El rabí va assenyalar que els jueus fan unes ablucions rituals abans dels àpats –cosa que les autoritats contemporànies segueixen instant a fer avui. Però sembla que la nota va caure en l’oblit i no va provocar cap canvi en la pràctica.
Explosió clerical
Un segon fenomen notable en aquella època va ser la inflació clerical. En alguns carrers de les ciutats, només quedaven vives cinc o sis persones, que ho van heretar tot. Si un benjamí rebia la propietat dels seus pares i dels germans i germanes, per tant, es feia ric, sentia un deure d’agraïment cap als seus éssers estimats. Evidentment, aleshores pensava en la seva salvació i feia dir misses per a ells. Cada església tenia nombrosos altars laterals, que necessitaven encarregats que generalment no tenien cap altra funció pastoral. A això cal afegir la cort episcopal, el cos dels canonges de la catedral, els convents de religiosos (dominics, franciscans, agustins…) i, per descomptat, els sacerdots de les diverses parròquies. Per no parlar dels convents de religioses que tenien els seus capellans.
Sacsejada del sistema polític-religiós
Afegim que l’allau d’enterraments no va ajudar a elevar la moral dels habitants. Tampoc la predicació. Jean Delumeau va estudiar atentament els sermons de l’època. La mort, l’infern, el purgatori, els patiments dels condemnats eren els temes privilegiats.
També s’hi dedica la pintura: diables banyuts, flames vermelloses, danses de la mort recorden als feligresos els càstigs que els amenacen. La por a la condemna mai deixarà la psique occidental. La por i la culpabilitat empenyen la gent a l’Església, que els obre la porta estreta de la salvació. Força i fragilitat d’aquesta pastoral… La revolta luterana soscava un sistema que la venda d’indulgències fa encara més problemàtic. Així va ser com el virus de la pesta, endèmic d’Àsia, va ser capaç, en apropar-se a les ribes del Mediterrani, de sacsejar el sistema polític-religiós de la cristiandat occidental.
De la mateixa manera, el coronavirus actual està fent trontollar diversos dogmes que semblaven, no fa massa setmanes, inviolables a Europa. Els Estats–nació, per exemple. Vistos com una resta deplorable dels nacionalismes del segle XX, apareixen de sobte com els únics executius capaços de prendre les decisions ràpides i contundents reclamades per un perill mortal.
La globalització qüestionada
També es posa en qüestió el flux ajustat de la globalització. Els transports són tan fàcils i ràpids que els pantalons més portats del món, els texans, veuen el seu cotó cultivat a Egipte teixit a Bangla Desh, després els teixits es tallen a la Xina, es tenyeixen al Marroc, s’exporten a Holanda, des d’on es distribueixen als diversos països de la Comunitat Europea. Però només cal un gra de sorra (de fet un virus és molt més petit que un gra de sorra) perquè s’embossi tota la màquina.
Des de fa dècades, els experts mundials en pandèmies han defensat que un dels majors perills que amenacen la humanitat és el de l’aparició d’un nou virus contra el qual no hi hauria medicaments ni vacunes. Vam tremolar durant la grip aviària, després el SARS. Però pocs anys després, els xinesos han estat sorpresos pel Covid-19 i han intentat camuflar-ne l’aparició. Fa estralls a Wuhan des de desembre, però hem hagut d’esperar fins a març de 2020 per adonar-nos que l’epidèmia també es podria estendre entre nosaltres. Tot i això, des de fa setmanes ja han desaparegut les mascaretes quirúrgiques i les solucions antisèptiques de les farmàcies. A més, ens adonem que el nombre de respiradors és massa petit als hospitals per fer front a una epidèmia de magnitud mitjana.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), assenyala que els estats han disminuït regularment el finançament i que manquen els mitjans per organitzar accions a escala global.
No solament recollir dades. Cal saber analitzar-les
De fet, gairebé no hi ha hagut grans experts econòmics i polítics capaços de fer un balanç del problema a principis del 2020. Actualment disposem de la quantitat més gran de dades i d’estadístiques recollides des de l’inici de la humanitat, però hem estat incapaços de veure el que teníem a la punta del nas.
Heu dit Edat Mitjana?
Palafrugell, 23 de març de 2020
